La Tramun 2017, rampes i podi UCI!

Una crónica de Ada y su paso por la Copa del Mundo con un podium

Blog de Ada y Santi

La Tramun 2017, rampes i podi UCI! 

Han passat els mesos però no les ganes d’explicar l’experiència de la Tramun 2017. 

La Tramun l’havíem fet el 2015, quan el Santi i jo vem gaudir de la companyia del Dani i el Jordi, la vaig trobar duríssima però anant els quatre la cosa va ser més portadora. Ara però la Tramun ha pujat de nivell i s’ha convertit en una prova del calendari UCI dins la categoria Marathon. Com que la Tramun és la Tramun i per molt UCI que sigui la dificultat tècnica no ha baixat, ells hi afegeixen la paraula Singletrack, que li escau d’allò més. Sent prova UCI ve “la creme de la creme” a rascar punts i tant en homes com en dones la llista d’inscrits era espectacular amb gent vinguda d’arreu d’Europa. En dones és clar el nivell també era brutal amb unes 25 inscrites a la llarga de 68kms i 2100 de desnivell. 

A principis de setembre tenim la brillant idea d’anar a fer el reconeixement del recorregut, mare meva, si ho sé no hi vaig. Acabo molt desmoralitzada, els paisatges són espectaculars i 100% corriol, la veritat és que el recorregut és preciós, però tècnicament massa difícil per mi, camino en infinitat d’ocasions i em deixa preocupada la duresa i exigència del recorregut, així com el 2015 la part final era força suau, amb poc desnivell i més pistera, el recorregut del 2017 no et dona treva ni un segon.

Així que veient el panorama d’inscripcions, coneixent el recorregut i sent mooolt optimista, la meva idea donar-ho tot per intentar aconseguir un Top 10.

Llocs fantàstic del recorregut de la Tramun 2017

Avui aprofitem per fer fotos que el dia de la cursa no podrem pas

Ens plantem al 14 d’octubre, marxem amb la Petitona cap a Girona i la deixem a Fontajau, pugem a les bicis i anem rodant fins a Olot pel carrilet, els meus pares ens esperen allà per dinar, per una vegada em “contractat” els seus serveis perquè ens facin els avituallaments. A totes les curses on anem ens trobem que hi ha un munt de gent que no ha de parar als avituallaments ja que hi tenen algú que els canvia el bidó en marxa, els hi reposa el menjar, etc... nosaltres sempre ens busquem la vida però en aquesta ocasió tota ajuda serà poca.

Pel carrilet amb la calma de Girona cap a Olot

Passem la nit a Olot, el Santi i jo ens llevem ben aviat per anar pedalant els 9kms fins als Hostalets d’en Bas on es dóna la sortida. Quins nervis! Recollida de dorsals, salutacions a tort i a dret i comença la carnisseria!

La panda de grillats creix, tots cap a la Tramun!

Esperant torn per entrar a corralines

Trobada de nenes tocades per la Tramun

El Santi amb el René Valle, aquest home és a tot arreu!

Santi fot-li!

La única cosa que han canviat i han fet menys tècnica és la sortida, el 2015 ja d’inici començàvem per un corriol tècnic de pujada que matava a més d’un però que a nosaltres ens encantava i ens permetia trobar la nostra posició, ara no, comencem amb un port de carretera, obligatori perquè s’estiri el grup, però matador per mi i a més en una de les primeres corbes, quan encara tenia la majoria de noies controlades, una d’elles, amb roba d’un equip portuguès, s’enganxa amb un noi i van per terra, això que fa pujada. Estava a punt d’atrapar al Santi però amb l’incident se me’n va, jo amb feines per no formar part de la caiguda, perdo la referència de moltes noies, ja no sé si són davant, darrera....

Faig la pujada per asfalt intentant trobar alguna mena de ritme, em passa gent, n’avanço alguna, per sorpresa passo la Jordà i una altra noia petitona que no tinc controlada, més endavant sabré que és la Maria Diaz. I per fi veig el Santi que em dóna la sensació que afluixa per esperar-me, tot i que ell jura i perjura que no és veritat. Al cap de res d’atrapar-lo ja no el puc seguir, deixem l’asfalt i agafem la pista i veig com se’n va anant. 

Amunt, amunt...

La fageda és preciosa, i apreto el què puc, el Santi ja no el veig però no vull que m’atrapi la Jordà, ella baixa molt bé i la primera baixada és llarguíssima i tècnica, segur que em fotarà una bona passada, així que quan més li tregui millor. Agafem sender de pujada, és difícil avançar i que t’avancin, sento una veu de noia darrera demanat pas, quan m’arriba a mi la deixo passar i m’hi enganxo una estoneta, és la que va vestida com la Celina de Portugal però resulta que es diu Charlote i és anglesa. Em diu que està bé de la caiguda, l’animo i se’n va endavant. Una posició menys...

Costa però al final arriba la baixada, les passo canutes però tècnicament ho faig molt millor que a la prèvia que vem fer amb el Santi i tot i que em va passant gent, perquè ho fan més ràpid que jo, poso pocs peus. Ja força al final m’avança la menuda de la Maria Diaz, ens animem mútuament i prossegueixo, estic contenta de com he baixat tècnicament però tinc fluixera, sort que a Sant Feliu de Pallerols hi ha el primer avituallament. I sí, allà hi ha els pares, però es veu que no hi ha cocacola, que és el què em venia de gust, passo volant, m’animen mentre em prenc un gel i veig de reüll la Jordà sense bici, ha abandonat.

El Santi baixant al seu aire

Fent caravana, però jo a lo meu

Sortint de Sant Feliu de seguida agafem corriol, és un continuo puja i baixa dur de collons i no tinc gens de bon feeling pujant, em noto cansada i això tot just portem uns 20kms., ho tinc clar, avui toca patir de valent.

Aviat sento una veu familiar darrera, és la Laura Terradas, jo que em pensava que ella anava per davant i es veu que no. La Laura  és de la zona, s’ho coneix i baixa molt bé, així que decideixo tirar de tàctica i intentar seguir-la, si ho aconsegueixo aniré distreta pujant i tindré una bona roda per seguir a les baixades. Dit i fet, comparteixo amb ella quilòmetres de corriol fins a l’Hostal del Fang, a estones anem a roda a estones una mica més separades però força juntes, i abans d’arribar al Hostal del Fang ens atrapa el Sergio del Sprint Bike, baixem els dos xalant de valent. 

La Laura i una servidora darrera

La servidora

Al avituallament de l’Hostal del Fang, hi ha de nou els pares, paro un moment per fer canvi de bidó, menjo una mica i tiro tot avisant a la Laura, a veure si tornem a anar juntes. Dit i fet, continuem fent-nos companyia, la llàstima és que no és l’única companyia que porto, tinc avisos de rampes, cosa que no em passa normalment. Ho trampejo com puc, la dinàmica és manté, agonia pujant i diversió baixant darrera la Laura. En algun moment ens donen les posicions, anem 6a i 7a respectivament.

El Santi al seu pas per l'avituallament de l'Hostal del Fang

Trobem un avituallament sense assistència i parem les dues, em prenc unes sals a veure si m’ajuden amb les rampes. Prosseguim però en una pujada llarga i que es fa feixuga perquè és molt pedregosa, no puc seguir a la Laura i em segueixen dos o tres nois que diuen que no volen passar que els hi agrada el meu ritme, mira que bé, doncs a mi no m’agrada gens, quines coses. Estic tement la baixada que ve a continuació la vaig trobar xunguíssima a la prèvia, però en canvi hi arribo, la veig clara i m’hi llenço, flipo amb mi mateixa, encara no sé com ho he fet. Tot i així poso seny i en un superesglaó que hi ha a continuació baixo a peu. Reprenc la marxa amb el Francesc Piqué de l’Esperxada, és clar, quina fauna, aquestes dues curses són cosines germanes, hehehehe.

Amb feines i treballs i les rampes emprenyant moltíssim arribo al avituallament del km. 49 l’últim amb assistència i on, m’esperen els pares animant i amb el canvi de bidó a punt, però estic rebentada i paro un moment, es queden una mica parats però els explico que fa molts quilòmetres que vaig em rampes, em diuen que el Santi també. La Laura encara és al avituallament, surto i la crido per si ve de nou amb mi. Ja m’atraparà. El que m’atrapa és el Sergio, l’aviso que ara ve un corriol molt dur de pujada, tocarà caminar. 

El Santi arriba al últim avituallament amb l'assistència dels pares

La mare amb sorpresa - pares?

Quan torno a pujar a la bici m’agafa una rampa que veig les estrelles i mig univers, mare meva, quin mal i encara queden quasi 20kms, és de bojos, tot i així, amb rampes fins les orelles no deixo d’apretar, vaig 6a i per molt males sensacions que tingui és un resultat espectacular.

Prossegueixo amb rampes però amb ganes cap a Girona per infinitat de corriols, ara una mica menys tècnics, jo no miro mai enrere però el Sergio m’avisa de que ve una noia, penso que és la Laura i miro enrere però només diviso un casc groc, no veig ni si és dona o home, però la Laura no és, així que segueixo apretant tot el què puc, vull arribar a Girona ja!

Finalment arribem a la zona de Sant Gregori, a uns 6-7kms de meta, hi ha un tram més rodador i em passa el Sergio i em dona roda, de seguida però entrem de nou en una zona de corriols. Anem pel marge d’un rierol, que no s’acaba mai i les rampes m’ataquen de nou amb força, molta força. Això el cap del corriol i em sembla veure la Charlote, uf no pot ser! Crido perquè les rampes em fan molt mal però alhora ho dono tot, i ja quasi la tinc quan  veig que para de cop. El corriol no és net del tot i és molt revirat, crec que ella està encara més cansada que jo, ja que ha traçat malament una corba i se li ha enganxat una branca, s’ha quedat al mig del corriol i no encerta ni a treure-la, ni apartar-se, .... com podem el Sergio i jo la passem, l’animo. Passar-la i pensar que m’acabo de posar 5a em dóna coratge per continuar amb el turbo posat.

A prop de creuar per sota la AP7, el Sergio també agafa rampes i afluixa, no m’ho puc permetre, crec que queden uns 3 kms i els faig a pinyó, no miro enrere, només endavant, intentant no cometre cap errada i encara atrapo un parell de bikers més, entre ells el René Valle un francès amb qui, després d’haver-lo conegut a la Alps Epic, hem coincidit en un munt de proves. 

Per fi, Fontajau! Ara sí!! No m’ho puc creure, entro 5a i amb el luxe de pujar en un podi UCI, ha valgut molt la pena l’esforç. A meta el Santi que també s’ha enrampat fins les orelles i m’ha tret 7 minuts,  i els pares encara pendents de nosaltres. I és clar, un munt d’amics, de bojos per les dues rodes amb qui comentar la jugada. Especialment contenta d’haver compartit part de la cursa amb la Laura i el Sergio, sense ells hauria estat molt més difícil.

Per fi! molt happy i el René també

Al cap de poc d'arribar jo, amb un temps de 5:11:03, arriba la Iwona Szmyd, amb ella ens vem conèixer el 2013 a l'Andalucia Bike Race i era ella que m'estava trepitjant els talons ja que entra a menys d'un minut, 5:11:55, ja he fet bé d'apretar fins el final, tenia por que m'atrapés la Charlote i si em descuido m'atrapa la Iwona.

Gaudint del moment, un podi amb Alice Pirard, Michacina Ziochowska, Sandra Santanyes i Maria Diaz, quin luxe!

I aquí s'acaba una nova aventura biker en família, Petitona i cap a casa!